La libertad

Un bien inmaterial perseguido desde los inicios de la humanidad y reconocido como cosa que toda región debe garantizar a sus habitantes en la Declaración Universal de los Derechos Humanos. Todas lo quieren, todas deberían tenerlo pero pocas lo tienen. Ya dicen que lo bueno se hace rogar y ojalá éste se consiguiera con paciencia y esfuerzo, ingenio y sudor, pero no es así. En muchas ocasiones y por mala suerte, las pocas que lo tienen son personas que se encuentran en la cima de la pirámide jerárquica de nuestra sociedad, adineradas y con poder de sobras para manipular a la clase obrera, a quienes les privaron de este bien, ahora privilegio, mucho tiempo atrás, utilizándolo cuál caramelo a un niño pequeño: “Si te portas bien, te lo daré”.

Estoy hablando de la libertad: libertad de asociación y reunión, de expresión, de pensamiento, de creencia, de residencia y circulación, de cátedra, de enseñanza y de participación en la vida cultural. Vivir en libertad significa hacer lo que se quiera cuando, como, donde y con quien se quiera con un solo y único límite, la libertad de los demás. Nos hacen creer que vivimos en un Estado libre, comparándonos constantemente con países subdesarrollados, pero eso no es más que un cuento chino para tenernos callados: agreden con pelotas de goma y/o agua a presión a aquellas que se manifiestan, desahucian a aquellas que saben que no tienen suficientes recursos como para buscarse donde vivir, llevan a juzgado a aquellas que tuitean algo sobre los altos cargos y devuelven a su país de origen a aquellas que se juegan la vida cruzando el Mediterráneo en patera huyendo de la guerra.

Atendiendo a ésto, pues, la libertad no es más que una utopía muy lejana, aunque estoy convencida de que algún día se logrará, a nivel nacional y internacional.

-Helmi

Oda a mi capitán

Oh capitán, mi capitán! Usted que siempre ha estado a nuestro lado, que nos ha protegido con su machete. No hay más sabio lobo de mar cómo usted, nadie que mejor conozca los azules que usted, y los rayos de sol al caer. Usted, valiente, que amagas sus sentimientos bajo el sombrero, para no preocuparnos; que su nombre es lealtad y su apellido valentía.

No conozco amor más grande que el suyo por el mar y el de su sombrero. ¿Sus colores favoritos? Los de su pluma. Usted navega sin miedo a la busca de un nuevo amanecer, y nosotros su tripulación le ayudaremos. ¡Allá vamos "El dorado”! turquesas y esmeraldas en bruto, sedas de variadas procedencias y licores nunca vistos en Europa y las Américas, además de aves y pequeños mamíferos exóticos de los cuales contaban prodigios.

Oh capitán, mi capitán, sepa que mi vida ahora es suya.

-M

Nua dins la gàbia

Visc en un respir de brillantor on la vida és considerada una breu espurna. La Terra es mou amb rapidesa en la immensitat de l'Univers i no existeix ni un minut extraviat. Però no tot és optimisme i valoració al temps. L'etiqueta escollida pels meus progenitors és Ivet, un nom subjectiu que al llarg dels cursos ha sigut modificat sense escrúpols ni avis.

Tot i això tinc 16 anys de supervivència. Durant molts calendaris he estat un cúmul d'inseguretats:

Conformista i companya del silenci

Descendent del principal prejudici

Crèdula en la bondat absoluta

Fugitiva de l'hostilitat del planeta

Perduda en la penombra de l'amor

Latent en la societat pel meu clamor

Melancòlica per la pèrdua de la infantesa

Tremolosa sense fermesa ni riquesa

A la fi del vespre, quan tot era llòbrec demanava pietat als meus monstres. El meu cos nu era exposat a crítiques destructives i milers de vidres. Evadia de tot tipus d'estimació per terror de ser jutjada per la meva devoció i defallir en l'acceptació. La troballa de la meva ideologia actual correspon a un dia atzar de pluja abundant i fredor constant.

L'odissea de viure es va pronunciar dins meu amb l'objectiu de la justa felicitat. 

Etimada cerca interior, l'espera mereix la vida perquè en la profunditat de la incertesa aprenc a viure.

Estrenada de fugir de la realitat

Negada a ser esclava de la societat

Divulgativa de la verdadera llibertat

Anhelant la retinguda igualtat

Lluitant contra qualsevol adversitat.

Maleït laberint de sentiments. Presó de la innocència. Marxo de puntetes de la gàbia per no interrompre el son a la bèstia. La vida és una breu espurna i estic disposada a crear l'incendi que em condemni a la llibertat eterna.

- Meritxell Navarro

Per sempre o no?

Sempre és una paraula prometedora que significa per tota la vida, contínuament, dia sí i dia també, faci el dia que faci i es tingui el dia que es tingui. És antònim de mai, perquè amb un mai deixes clara la teva posició; que no ho penses fer en la teva vida, o almenys mentre es tinguin les condicions que es tinguin. El mai no sempre és dolent, doncs a vegades és mil vegades millor un mai que un sempre, escollir la llibertat a l’obligació. Sí, un sempre és prometre’s, obligar-se a fer alguna cosa, però, com passa amb el mai, el mai i la llibertat, escollir viure lligat pot ser el millor camí. Qüestió de ser cautelós, observadora i intel·ligent per saber escollir què convé més.

Els “sempres” posen a prova de foc la nostra persona: “seré capaç d’aguantar tota la vida amb la promesa?”, “seré fidel a les meves paraules i rebutjaré tot allò que m’impedeixi seguir amb el sempre?”. I és que sempre és una poderosíssima paraula només apta per personalitats fortes, definides, decidides, personalitats capaces de fer de tot per finalitzar el que han de complir, el sempre promès.

Acostuma a anar tot molt bé quan el sempre és en un mateix, una meta totalment personal, però quan s’hi impliquen més persones, més parts, aquí és quan tot comença a trontollar; no totes les persones estan disposades al mateix per més “sempres” que et prometin: el seu sempre pot tenir una important i perillosa lletra petita que et pot ferir greument, deixant-te fora de combat d’una batzacada. S’han d’agafar totes les promeses amb pinces fins que no es vegi que aquestes comencen a demostrar-se amb actes, i no amb tanta paraula.

Així doncs, s’ha d’escollir bé a què, però sobretot a qui li dediques aquest sempre, a qui lid edicaràs part de la teva vida, pot valdre la pena o pot ser un esforç envà.

-Helmi

La Dama del Bosc

Era el primigeni d'una família noble, havia nascut per governar i fer la guerra en nom de Déu i del seu rei. Havia crescut rodejat de frares, que li ensenyaven a contar i escriure, i de veterans cavallers que l'entrenaven en l'art de l'esgrima, el tir en arc i l'estratègia militar. Vivia amb el seu pare, el duc de Valey, els seus sis germans i tot un seguit de criats i cuidadores a un preciós castell que els seus avantpassats havien fet construir en aquella preciosa vall. Eren unes terres pacífiques i fèrtils, amb el pas dels anys s'havien format dos pobles, a part de totes les masies dels camperols que cultivaven amb suor les terres del seu compte.

El pare d'en Golvain era un bon senyor, com ho havien sigut abans el seu avi i tots els de la seva dinastia. Visitava freqüentment als vilatans personalment, ajudava als pagesos en temps de sega i foragitava tots els bandolers que s'atrevien a assaltar els seus camins. Els seus súbdits l'estimaven i l'admiraven per tot el que feia per ells. En Golvain, però, era diferent... ell no havia triat ser l'hereu d'aquelles meravelloses terres, no havia volgut mai tenir les riqueses de la seva família, ni aquell imponent corser negre que li havien regalat... ell no ho havia triat. En el castell només era feliç quan venia algun trobador a recitar alguna gesta d'algun heroi del sud, o quan venia una companyia de teatre a representar una tragèdia d'aquell famós dramaturg illenc. 

Quan no estava aprenent a fer de duc, aprofitava per escapar-se al bosc, li encantava endinsar-se en la natura, sentir com els arbres el despentinaven i el vent l'abraçava... allà era l'únic lloc en el que es sentia tranquil, sense ningú que li preguntés: "Mi Lord, què voldrà per esmorzar?" o "Mi senyor, el Mestre Aldrück l'està esperant a la biblioteca"... No... en el bosc era completament lliure, allà no depenia de ningú ni ningú depenia d'ell.

Allà eren només el jove noble, els arbres i la tènue llum de la lluna que aconseguia travessar les espesses capçades de les velles alzines.

Una nit de primavera, mentre Golvain deixava rodar el cel al seu voltant, estirat sobre les arrels d'un roure, va veure passar un elegant cérvol albí per davant seu. El futur duc el va seguir fins a una preciosa clariana on hi havia una font d'aigua pura banyada per la llum dels estels, que havia estat construïda pels antics pobles pagans que havien habitata quelles terres feia molt de temps. El cérvol, segur, tot i que conscient que Golvain el seguia, va començar a beure d'aquella aigua platejada. El noi, tímid i amb por d'espantar l'animal, s'hi va acostar a poc a poc fins que va arribar-li a posar una mà tremolosa sobre el pàl·lid llom de la bèstia.

-Ai, valent animal... Com és que de mi no fuges? -va preguntar esperant una resposta que mai arribaria. - només que com jo parlessis deixaria de sentir-me tant sol... Només que tu em comprenguessis... Només que entenguessis el que pateixo dia a dia per no ser el que de mi s'espera...

Golvain, després de beure d'aquella mística font, va estirar-se al costat del cérvol i es va deixar endur al món dels somnis. Es va despertar que encara no era clar, l'animal ja havia desaparegut. Va rentar-se la cara amb l'aigua fresca de l'arcaic brollador i a l'alçar la vista es va topar amb la mirada d'una preciosa dama pàl·lida com la neu vestida amb un senzill vestit blanc. Una corona de fulles li guarnia la seva formosa cabellera daurada, que el vent acariciava suaument sense despentinar-la. Ella el mirava amb uns ulls verds com les maragdes que el rei s'havia fet incrustar a la corona, i digué amb una veu angelical: "Torna passada dues nits, Golvain, pregunta per mi als arbres, Ludmila, i em trobaràs." El noi es va quedar

perplex, i més quan la Princesa del Bosc li va besar els llavis dolçament abans d'esvanir-se entre la boirina matinera que començava a alçar-se. Confós, va arrencar a córrer cap al castell, conscient que el que acabava de passar no havia estat un somni... Encara notava els llavis d'aquella misteriosa dama en els seus.

Aquell mateix dia, el seu pare havia convidat a tota la família dels Tayman a fer un banquet per honrar les grans victòries militars del monarca a l'altra punta del regne per quatre passes més de terra erma. Lord Tayman tenia una filla que pretenia esposar amb l'hereu dels Valey. Era una bellesa que havia heretat els cabells i els ulls foscos de la seva mare meridional. Però era com la resta... més màscara de formalismes i falsos elogis que no pas persona... Era com en Golvain hauria hagut de ser... La va distreure durant tota la seva estada ensenyant-li la seva magnífica armadura d'acer decorada amb escenes èpiques, o passejant amb ella per la muralla, tal com li havien ensenyat. 

Cybelle es deixava anar en les paraules del seu promès, sobretot quan li explicava les històries dels antics herois que havien fundat aquells pobles tant de temps enrere, o quan li recitava algun dels seus poemes. Però Golvain ho feia per pura formalitat... no veia diferent a Cybelle de la resta de les persones que havia conegut...i se sentia molt distanta ella.

Per fi va arribar la segona nit, la nit que el jove hereu tant havia esperat ansiosament. Va endinsar-se en la forest, guiat per la lívida llum de les estrelles. "On és Lady Ludmila?"va preguntar a un roure mil·lenari, i del darrere d'aquest ella va aparèixer, il·luminada per la llum platejada de la lluna. El noi estava mig espantat, però plenament feliç. "Recorda el meu nom..." es va dir a si mateix emocionada.

-Digues, Golvain, fill del Duc de Valey, per què has vingut?- va preguntar fent una passa segura cap a ell, clavant la verdosa mirada en els ulls del noi.

-Perquè, sense haver intercanviat mai cap paraula, em sento més proper a vos que a tots els qui em rodegen. Si us plau, bella Dama del Bosc, necessito saber qui sou. Per què sento com si us estimés si ni tan sols us conec? - la mirada de la noia el feia sentir segur.

-A cas necessites raons per estimar? Necessites, realment, saber qui sóc? -un somriure entremaliat es va dibuixar en el seu rostre.- m'estimes perquè m'estimes, Golvain, a l'igual que jo t'estimo perquè t'estimo, no busquis més raons...

Ell es va quedar bocabadat... La noia li parlava com si el conegués de sempre, i ell sentia com si sempre haguessin estat junts.

-Jo sóc el bosc, jo sóc la guardiana d'aquesta terra... Sóc aquell cérvol, sóc l'aigua que vas beure... sóc els antics roures i sóc el cant dels ocells que et desperta cada matí... - deia mentre s'acostava a la font que guardava el bosc.

-Ajudeu-me a escapar del destí que m'han intentat escriure- li va suplicar el noi -deixeu-me restar amb vos, al bosc... a l'únic lloc del qual em sento que en formo part... Ludmila, l'esperit de la natura, va indicar-li amb la mirada que s'acostés, i li va allargar la seva suau i càlida mà. Golvain, sense pensar-s'ho, hi va anar a pas segur, sense apartar la seva mirada dels ulls de la dama. Va posar els peus sobre el doll que l'aigua de la font havia fet i va agafar les mans de la noia, que el besa una altra vegada als llavis, com sifos un petó que hagués de durar l'eternitat... Llavors, un aire fred, però tendre, el va abraçar al mateix temps que ho feia Ludmila, fent-se un amb allò que ell estimava en realitat i amb allò que sempre havia buscat.

-Martí Abril

Secuestrada

Abro lentamente los ojos, y me encuentro rodeada de oscuridad. Una oscuridad que no me deja ver donde estoy. Creo que tengo una clase de pañuelo que me tapa los ojos. Intento moverme, muevo pies y manos pero lo único que logro es lastimarme las muñecas y los tobillos. Estoy atada, he de suponer que en una silla, tal y por como tengo puesto el cuerpo. Quiero gritar pero ningún sonido sale de mi boca, es como si la tuviera sellada y me fuera imposible decir nada.

Un sentimiento de desesperación empieza a surgir, provocando un nudo en mi garganta, mi respiración empieza a ser irregular, dándome a saber que estoy a punto de sufrir un ataque de nervios. Intento volver a gritar, pero esta vez lo único que sale de mi boca es un ligero murmuro

apenas audible.

Miles de preguntas se forman en mi mente. Lo último que recuerdo es estar en el coche con mi hermano, cantando canciones y riendo. Y ahora estoy aquí, sin poder ver nada, sin poder hablar ni moverme. ¿Donde estoy? ¿Cuanto tiempo hace que estoy aquí? ¿Por que estoy aquí? ¿Y mi hermano? Son tantas las preguntas que invaden mi mente, y no soy capaz de resolver ninguna.

El sonido chirriante de una puerta me indica que alguien ha entrado en la habitación. Escucho sus pasos, se está acercando, tengo miedo. Un escalofrio recorre mi espalda haciendo que me estremezca, tengo la sensación de que algo malo va a pasar.

-Oh, pero mira quien ha despertado...- una voz distorsionada retumba en la habitación. Siento una

mano fría en mi mejilla. Enderezo mi espalda quedando recta, y en un acto de desesperación muevom is manos con la esperanza de soltarme. Pero lo único que consigo es hacerme daño, siento comol a piel de la muñeca que abre lentamente haciendo que se clave la cuerda en mi carne. Algo recorrem i muñeca, deslizándose hasta caer al suelo, supongo que es la sangre que brota de la herida de lam uñeca.

-No, no, no... Eso no se hace, te estás portando como una niña mala.- la voz vuelve a hablar y yo meq uedo quieta. De repente la persona a la cual le pertenece la voz me quita la venda que dificultaba mi vista. Me cuesta unos segundos acostumbrar mi vista, pero cuando lo hago, consigo distinguir una silueta. Va toda tapada de negro, solamente veo sus ojos marrones, algo en ellos me resultafamiliar y no consigo adivinar que es. La persona se me queda viendo, no sé si esta seria, su mirada no lo muestra.

-¿Todavía no sabes quién soy?- me pregunta, inclina la cabeza y se me queda mirando- Tendrías

que saberlo ya, me conoces muy bien...- Su voz me produce mal estar, parece que se está burlando de mi. Pienso y pienso, buscando como desesperada algún detalle que me pueda dar una pista de quien es. Pero no obtengo nada, es como si mi cerebro hubiera borrado cualquier dato que me pudiera ser útil.

Empiezo a moverme con desesperación, rezando a Dios para poder salir de aquí. La persona me mira fijamente, como intentando decidir qué hacer conmigo. De repente se gira y se dirige a la puerta. Sale de la habitación y siento alivio, pero este dura poco cuando la veo entrar otra vez. Lleva dos palos de hierro, uno en cada mano, se acerca lentamente, quedando a escasos centímetros de mí.

Levanta los dos palos y me los clava. Al principio no siento dolor, es como si se hubieran apagado mis sentimientos, supongo que es la tan conocida adrenalina. Ahora si lo siento, siento como mi piel es desgarrada como el hierro oxidado quema mi piel y mi carne, atravesando completamente mi pierna. Empuja un poco más fuerte los palos y estos atraviesan la silla. Ahora sí que no me puedo

mover, estoy totalmente atrapada. La sangre va brotando de mis heridas.

-Te he dicho que te estabas portando como una niña mala - me mira- a las niñas malas hay que castigarlas.- Empiezo a sollozar, el miedo me invade, poco a poco voy perdiendo la esperanza.

Siento que mi cuerpo ya no tiene apenas fuerza, supongo que debe ser por la sangre que cabo de perder. Me he rendido ya, no voy a seguir luchando, para que...

La persona se separa un poco de mi, recarga su peso en una pierna y mira al frente. Intento girarme para ver que está viendo, pero el dolor me lo impide. Hasta ahora no me había fijado en la habitación, es un lugar sucio y frío, no es muy grande, en el medio de la habitación me encuentro yo y encima de mí hay una bombilla. Es deprimente pensar, que este lugar tan triste va ser el último lugar que vea.

-Veo que no adivinas quien soy...- vuelve a dirigir su mirada a mi- Te voy a mostrar quien soy, solo así podrás saber porque estás aquí.- Dirige a sus manos hasta su cara y se levanta el pasamontañas que llevaba, dejando ver su rostro.

¿Por qué? No lo entiendo, es imposible... Ahora se porque tenía ese sentimiento de familiaridad, es tan extraño saber quién es la persona que te tiene secuestrada y es más extraño cuando....

Esa persona eres tú.

-Duna Palastí

Puzzles

Tal vez solo seamos pedazos de un todo que no se une. Puede que nuestra vida parezca un conjunto de piezas que no quieren encajar, un amasijo de pensamientos y vivencias desordenados. Escritos, borrados y reescritos en un papel mil veces antes usado.

Puede que ni siquiera sepamos lo que queremos en realidad, que todo lo en lo que creemos se turne contra nosotros en cualquier momento.

Pero también puede que eso sea la esencia de todo, la constante incertidumbre y el movimiento de todo lo que conocemos. Puede que las cosas estén hechas para no encajar del todo.

Y si resulta ser lo contrario, tratemos de darle forma a todo y ordenar todos los trozos.

-Anònima