Al final tu també erets monòtom

Arrenco el plor. Una llàgrima, dues i fins i tot tres. Sembla bruixeria negra que algú pugui causar en mi tal tristor, crear tal buit i destrossar tal esperança. Perquè avui el meu somriure té menys energia i una estrella ha mort dins meu... Per tu. Escolto música sense lletra però segueixo amb la teva veu al meu cap. I la pluja inunda cada pensament. Núvols foscos sobre meu i tu no ets aquí... amb mi. Suposo que em vaig enamorar de

paraules sense valor o potser et vaig idealitzar massa ràpid. La matinada estava farcida de silencis i empresonaments. Tot per la teva dèria a la llibertat fictícia. Quan et sents traïda, desesperada, manipulada i forçada arribes al límit dels sentits, ja que mai tornaràs a viure acompanyada de la llibertat tan estimada. Les bases de l'amor obligatori són forjades a partir d'estrènyer les meves nines. Això fa que cada petó tingui més gust a impotència i cada carícia sigui una tortura més. Una companyia escollida reemplaçada per una opressora en qüestió de segons. Recordo els teus ulls de desig sobre el meu embolcall. Tan irreal semblava que pensava que era un malson. A partir d'aquella nit els teus somriures dedicats a mi tenen menys sentit. Mentre el temps es limitava a defreudar-me i il·lusionar-me utilitzant així la meva innocència. Un calfred em puja per l'esquena i la meva mirada està més perduda que de costum. La nit de l'adéu. El comiat més fred imaginable. Amb la veu tallada i el cor maltractat. Intentant fugir de l'inevitable. Tancar els ulls i esperar que el dolor s'hagi exhaurit. Saber que hauré de compartir el llit amb el meu cor trencat a bocins em provoca una mancança d'allò que diuen felicitat. M'allunyo de la realitat a cada pas i m'apropo al principi de la desesperació incondicional. Ja no estic buida, ara estic plena de bogeria i patiment.

Penedida per haver pensat que aquest cop les coses anaven a ser diferents, creure que tu erets diferent. I tot es resumeix en la monotonia de sempre.

-Meritxell Navarro Rodriguez