La Dama del Bosc

Era el primigeni d'una família noble, havia nascut per governar i fer la guerra en nom de Déu i del seu rei. Havia crescut rodejat de frares, que li ensenyaven a contar i escriure, i de veterans cavallers que l'entrenaven en l'art de l'esgrima, el tir en arc i l'estratègia militar. Vivia amb el seu pare, el duc de Valey, els seus sis germans i tot un seguit de criats i cuidadores a un preciós castell que els seus avantpassats havien fet construir en aquella preciosa vall. Eren unes terres pacífiques i fèrtils, amb el pas dels anys s'havien format dos pobles, a part de totes les masies dels camperols que cultivaven amb suor les terres del seu compte.

El pare d'en Golvain era un bon senyor, com ho havien sigut abans el seu avi i tots els de la seva dinastia. Visitava freqüentment als vilatans personalment, ajudava als pagesos en temps de sega i foragitava tots els bandolers que s'atrevien a assaltar els seus camins. Els seus súbdits l'estimaven i l'admiraven per tot el que feia per ells. En Golvain, però, era diferent... ell no havia triat ser l'hereu d'aquelles meravelloses terres, no havia volgut mai tenir les riqueses de la seva família, ni aquell imponent corser negre que li havien regalat... ell no ho havia triat. En el castell només era feliç quan venia algun trobador a recitar alguna gesta d'algun heroi del sud, o quan venia una companyia de teatre a representar una tragèdia d'aquell famós dramaturg illenc. 

Quan no estava aprenent a fer de duc, aprofitava per escapar-se al bosc, li encantava endinsar-se en la natura, sentir com els arbres el despentinaven i el vent l'abraçava... allà era l'únic lloc en el que es sentia tranquil, sense ningú que li preguntés: "Mi Lord, què voldrà per esmorzar?" o "Mi senyor, el Mestre Aldrück l'està esperant a la biblioteca"... No... en el bosc era completament lliure, allà no depenia de ningú ni ningú depenia d'ell.

Allà eren només el jove noble, els arbres i la tènue llum de la lluna que aconseguia travessar les espesses capçades de les velles alzines.

Una nit de primavera, mentre Golvain deixava rodar el cel al seu voltant, estirat sobre les arrels d'un roure, va veure passar un elegant cérvol albí per davant seu. El futur duc el va seguir fins a una preciosa clariana on hi havia una font d'aigua pura banyada per la llum dels estels, que havia estat construïda pels antics pobles pagans que havien habitata quelles terres feia molt de temps. El cérvol, segur, tot i que conscient que Golvain el seguia, va començar a beure d'aquella aigua platejada. El noi, tímid i amb por d'espantar l'animal, s'hi va acostar a poc a poc fins que va arribar-li a posar una mà tremolosa sobre el pàl·lid llom de la bèstia.

-Ai, valent animal... Com és que de mi no fuges? -va preguntar esperant una resposta que mai arribaria. - només que com jo parlessis deixaria de sentir-me tant sol... Només que tu em comprenguessis... Només que entenguessis el que pateixo dia a dia per no ser el que de mi s'espera...

Golvain, després de beure d'aquella mística font, va estirar-se al costat del cérvol i es va deixar endur al món dels somnis. Es va despertar que encara no era clar, l'animal ja havia desaparegut. Va rentar-se la cara amb l'aigua fresca de l'arcaic brollador i a l'alçar la vista es va topar amb la mirada d'una preciosa dama pàl·lida com la neu vestida amb un senzill vestit blanc. Una corona de fulles li guarnia la seva formosa cabellera daurada, que el vent acariciava suaument sense despentinar-la. Ella el mirava amb uns ulls verds com les maragdes que el rei s'havia fet incrustar a la corona, i digué amb una veu angelical: "Torna passada dues nits, Golvain, pregunta per mi als arbres, Ludmila, i em trobaràs." El noi es va quedar

perplex, i més quan la Princesa del Bosc li va besar els llavis dolçament abans d'esvanir-se entre la boirina matinera que començava a alçar-se. Confós, va arrencar a córrer cap al castell, conscient que el que acabava de passar no havia estat un somni... Encara notava els llavis d'aquella misteriosa dama en els seus.

Aquell mateix dia, el seu pare havia convidat a tota la família dels Tayman a fer un banquet per honrar les grans victòries militars del monarca a l'altra punta del regne per quatre passes més de terra erma. Lord Tayman tenia una filla que pretenia esposar amb l'hereu dels Valey. Era una bellesa que havia heretat els cabells i els ulls foscos de la seva mare meridional. Però era com la resta... més màscara de formalismes i falsos elogis que no pas persona... Era com en Golvain hauria hagut de ser... La va distreure durant tota la seva estada ensenyant-li la seva magnífica armadura d'acer decorada amb escenes èpiques, o passejant amb ella per la muralla, tal com li havien ensenyat. 

Cybelle es deixava anar en les paraules del seu promès, sobretot quan li explicava les històries dels antics herois que havien fundat aquells pobles tant de temps enrere, o quan li recitava algun dels seus poemes. Però Golvain ho feia per pura formalitat... no veia diferent a Cybelle de la resta de les persones que havia conegut...i se sentia molt distanta ella.

Per fi va arribar la segona nit, la nit que el jove hereu tant havia esperat ansiosament. Va endinsar-se en la forest, guiat per la lívida llum de les estrelles. "On és Lady Ludmila?"va preguntar a un roure mil·lenari, i del darrere d'aquest ella va aparèixer, il·luminada per la llum platejada de la lluna. El noi estava mig espantat, però plenament feliç. "Recorda el meu nom..." es va dir a si mateix emocionada.

-Digues, Golvain, fill del Duc de Valey, per què has vingut?- va preguntar fent una passa segura cap a ell, clavant la verdosa mirada en els ulls del noi.

-Perquè, sense haver intercanviat mai cap paraula, em sento més proper a vos que a tots els qui em rodegen. Si us plau, bella Dama del Bosc, necessito saber qui sou. Per què sento com si us estimés si ni tan sols us conec? - la mirada de la noia el feia sentir segur.

-A cas necessites raons per estimar? Necessites, realment, saber qui sóc? -un somriure entremaliat es va dibuixar en el seu rostre.- m'estimes perquè m'estimes, Golvain, a l'igual que jo t'estimo perquè t'estimo, no busquis més raons...

Ell es va quedar bocabadat... La noia li parlava com si el conegués de sempre, i ell sentia com si sempre haguessin estat junts.

-Jo sóc el bosc, jo sóc la guardiana d'aquesta terra... Sóc aquell cérvol, sóc l'aigua que vas beure... sóc els antics roures i sóc el cant dels ocells que et desperta cada matí... - deia mentre s'acostava a la font que guardava el bosc.

-Ajudeu-me a escapar del destí que m'han intentat escriure- li va suplicar el noi -deixeu-me restar amb vos, al bosc... a l'únic lloc del qual em sento que en formo part... Ludmila, l'esperit de la natura, va indicar-li amb la mirada que s'acostés, i li va allargar la seva suau i càlida mà. Golvain, sense pensar-s'ho, hi va anar a pas segur, sense apartar la seva mirada dels ulls de la dama. Va posar els peus sobre el doll que l'aigua de la font havia fet i va agafar les mans de la noia, que el besa una altra vegada als llavis, com sifos un petó que hagués de durar l'eternitat... Llavors, un aire fred, però tendre, el va abraçar al mateix temps que ho feia Ludmila, fent-se un amb allò que ell estimava en realitat i amb allò que sempre havia buscat.

-Martí Abril